L'informe anual d'Amnistia Internacional 2025/26 ha aportat dades i informacions molt concretes sobre l'estat dels drets humans al món, a més de 144 països. Però també ens recorda que darrere de cada dada, hi ha una persona que reclama la nostra mirada i atenció. 

Com solem recordar, la nostra és una organització de persones que treballa per a persones. Hi ha un moment, quan algú pren la paraula per compartir el seu dolor, que les xifres desapareixen i deixa d'existir el percentatge de desplaçats, el nombre de víctimes, el recompte d'atacs il·legals o els homicidis il·legítims… El que queda és una història de vida. Un nom. Una veu que et travessa.

Cada any, Amnistia Internacional cartografia les vulneracions de drets humans a tot el planeta en el seu informe anual. Però més enllà de l'anàlisi, hi ha persones que han tingut el coratge de parlar, de denunciar i de trencar el silenci malgrat el risc que corren. En aquest article desplacem el focus cap a aquestes veus.

GAZA: “El desplaçament constant et xucla la vida”

A Gaza, les dones i les nenes han patit de manera desproporcionada el col·lapse sanitari i el desplaçament massiu que acompanya el que hem qualificat com a genocidi. Una dona de 22 anys que va donar a llum el gener de 2026 en un camp de desplaçades a Al-Mawasi ho descriu amb cruesa:

"Pesava només 43 quilos i a l'hospital de campanya on vaig parir em van dir que patia desnutrició. El meu bebè va néixer amb una infecció pulmonar als dos pulmons; va passar diversos dies a cures intensives i respirar sol li costa molt. Està en una incubadora. Tinc por que emmalalteixi més perquè visc en una tenda de campanya vora la mar i fa molt de fred i no hi ha manera d'escalfar-se."

Aquest testimoni és la imatge d'un sistema sanitari destruït per la guerra i el bloqueig israelià que obliga les persones a sobreviure en condicions que, en qualsevol país del món, serien considerades inadmissibles.

Per altra banda, Nisrine, mare de set fills, 49 anys, acumula pèrdues que semblen incommensurables: un tumor al lòbul frontal, la mare i els germans morts en un bombardeig israelià i la casa destruïda. "El desplaçament constant et xucla la vida", assegura.

SUDAN: “A El Fasher no hi ha civils, tothom és soldat.”

A El Fasher, capital del Sudan, les Forces de Suport Ràpid (RSF) han comès atrocitats documentades per Amnistia Internacional des de novembre del 2025. Els supervivents descriuen execucions massives d'homes desarmats i violacions sistemàtiques. Un home de 34 anys que fugia de la ciutat amb una vintena de persones ho recorda així:

“Les RSF ens van preguntar si érem soldats o civils. Els vam dir que érem civils. Van dir: 'A El Fasher no hi ha civils, tothom és soldat. Quan ens van fer estirar a terra, van obrir foc. Van matar 17 dels 20 homes amb qui fugia. Les RSF mataven la gent com si fossin mosques. Era una massacre. Cap de les persones mortes que vaig veure era un soldat armat.”

Ell va sobreviure fingint estar mort. Els altres disset no van poder fer el mateix.

UCRAÏNA: “Va prometre trucar, però mai no ho va fer”

Tetiana estava embarassada quan un atac rus va destruir el seu barri a Ternòpil el novembre del 2025. Coberta de sang, va arribar a un refugi. Esperava una ambulància quan el seu marit la va trobar, però ell va tornar per rescatar la seva filla i la sogra. Va prometre trucar.

“Va dir que tornaria a buscar-les. Va prometre trucar, però mai no ho va fer. Després em van dir que l'havien vist de nou prop de l'edifici, que havia tornat i estava ajudant a evacuar altres persones.”

La filla i la sogra de la Tetiana es troben ara fora de perill, però el seu marit continua desaparegut. Enmig del caos d'una guerra, va triar quedar-se a ajudar. La Tetiana encara l'espera.

SIRIA: “El cos del meu fill ballava mentre les bales el travessaven”

El juliol de 2025, mentre a la província de Suwayda les forces governamentals siríes i grups afiliats executaven extrajudicialment persones de la comunitat drusa, un pare va decidir traslladar la seva família al camp per posar-los fora de perill. En aturar-se en un punt de control, tot va canviar en qüestió de segons:

“Les forces de seguretat em van preguntar si el cotxe de darrere anava amb mi. Vaig dir que sí. Els dos oficials van caminar cap al cotxe del meu fill. Vaig mirar a través del mirall retrovisor. Vaig veure com el meu fill els va somriure i els va dir “salam aalykom” [la pau sigui amb vosaltres]. Un dels oficials va fer un pas enrere, va tornar la salutació, i de sobte va obrir foc, del no res. Llavors el segon oficial també va començar a disparar. El que més em va fer mal va ser veure el cos del meu fill ballant mentre les bales el travessaven.”

Persones innocents van morir en aquell control de carretera mentre fugien. El pare ho va veure tot reflectit al retrovisor: la salutació, el tret, el cos del seu fill. Cap paraula no és suficient per contenir una imatge així.

SENEGAL: Un trencament generacional amb la mutilació

La Fatoumata Diallo té 50 anys, és agricultora i mare de set fills. Durant vint anys ha treballat per erradicar la mutilació genital femenina (MGF) al Senegal, on el 85% de les dones i nenes de la regió de Tambacounda n'han estat víctimes. Ella mateixa ho va ser als 10 anys:

“Vaig veure com una de les nenes va morir perquè la van mutilar d'una manera salvatge. No van poder aturar l'hemorràgia. La van portar al centre de salut muntada en un ase, però va morir pel camí. Em va deixar una marca irreparable.”

La Fatoumata es va casar als 13 anys i va patir una nova mutilació. Tot i així, va decidir lluitar: "He salvat moltes noies joves. No puc dir quantes. Les meves filles i les filles de les meves filles no han estat mutilades. No ho he fet a ningú de la meva família." El seu exemple és la prova que el canvi és possible, però que sempre té un cost personal profund.

Responsabilitats col·lectives

Des d'Amnistia Internacional Catalunya, treballem cada dia perquè les vulneracions de drets humans que passen a milers de quilòmetres no ens siguin alienes. Perquè la dona que dona a llum desnodrida en una tenda de Gaza, l'home que sobreviu fingint estar mort al Sudan, o la dona que representa el trencament generacional de la mutilació femenina a Senegal no són notícies llunyanes.

Els seus drets —a la vida, a la salut, a la dignitat, a la justícia— estan reconeguts en els mateixos tractats internacionals que protegeixen els nostres, i quan els seus drets són vulnerats impunement, els nostres també es fan més fràgils.

L'Informe sobre l'Estat dels Drets Humans al Món 2025/26 no és només literatura de denúncia. És un mapa  i una cartografia molt clara de les nostres responsabilitats col·lectives. Perquè cada vulneració documentada existeix en un context que tots compartim: el mateix sistema econòmic, les mateixes institucions internacionals, el mateix silenci còmplice. Mirar cap a un altre costat no ens en deixa fora, i tampoc és una opció.

I, tanmateix, aquest informe també és la prova que el canvi és possible. Persones com la Fatoumata, la Tetiana o el pare sirià no han deixat de lluitar, i nosaltres tampoc no podem deixar de fer-ho i no els deixarem sols.